Acerca de

 

El Festival Internacional de Fotografía sobre Derechos Humanos y Justicia Global de Barcelona, es una iniciativa ideada y fundada por Javier Sulé, Sergi Reboredo y Lucas Vallecillos, que lo codirigen; todos miembros del colectivo Más Retina. El certamen quiere ofrecer una mirada alrededor de los problemas globales y las causas que los originan, utilizando la fotografía como herramienta para avanzar hacia mayores niveles de justicia social, sostenibilidad ambiental y el ejercicio de todos los derechos en el marco de los Objetivos de Desarrollo Sostenible (ODS). Y está organizado por la Associació Catalana per la PauInternational Action for Peace y Más Retina.

 

En total, la convocatoria de esta primera edición ha recibido 187 trabajos, provenientes de todas partes del mundo. Las diez propuestas finalistas seleccionadas para ser expuestas en la ciudad de Barcelona, y la ganadora, han sido valoradas a ciegas por un jurado profesional formado por Sandra Balsells, Julio Carbó, Sàgar Malé y Silvia Omedes.

 

Debido a un empate técnico, en esta primera edición han habido dos ganadores: Marc Sanye con "La otra Frontera" y Antonio Aragón con "Aulas peligrosas, enseñar el Corán o morir"

A partir del día 10, coincidiendo con el Día Internacional de los Derechos Humanos, se podrán ver las diez exposiciones, de gran formato, repartidas por las calles y plazas de Barcelona, una en cada distrito de la ciudad

Get in touch so we can start working together.

Los 10 autores seleccionados nos explican sus proyectos
Guanyador BCN-DH 2021

L´ALTRA FRONTERA

MARC SANYE

 

L'altra frontera documenta un recorregut a través de les dificultats que troben les persones migrants que volen arribar a Europa a la recerca d'un futur millor per a les seves famílies. Aquest treball de llarg termini comença a Lesbos (Grècia), quan centenars de milers de persones creuen la mar Egea, en una travessia marítima de 12 quilòmetres molt perillosa.
 

El març del 2016, Macedònia tanca la seva frontera i deixa 14.000 persones malvivint durant mesos en un descampat, entre el fang i les vies del tren que travessen aquesta frontera. El febrer del 2017, centenars de migrants es veuen obligades a malviure durant
mesos a les barraques de l'antiga estació central de la capital sèrbia, Belgrad, perquè
les fronteres dels Balcans s’han tancat. Entre el 2018 i el 2020, a Bòsnia, moltes migrants es juguen la vida, travessant aquesta frontera amagades entre boscos. És el que es coneix com ‘The Game’.

 

El febrer del 2021, les muntanyes dels Alps es converteixen en lloc de pas d’aquelles migrants que pretenen arribar al nord d’Anglaterra. Aquesta ruta és extremadament perillosa a causa de les baixes temperatures. L'octubre del 2021, s'obre una nova ruta per a les persones migrants que fa anys que malviuen a Calais. Es veuen obligades a posar-se en mans dels traficants per poder creuar el Canal de la Mànega amb embarcacions de plàstic.

Guanyador BCN-DH 2021

AULES PERILLOSES. ENSENYAR L’ALCORÀ O MORIR
ANTONIO ARAGÓN

Burkina Faso, un dels països més pobres i insegurs de l’Àfrica, ha estat el blanc de més de 300 atacs de grups islamistes radicals vinculats al Daesh. L'educació en francès (idioma oficial) i el seu professorat han esdevingut el centre dels atacs. Això ha obligat a tancar més de mil escoles, deixant sense classes a més de 150.000 nens i nenes només en el darrer any, i ha provocat que el 60% dels docents hagin hagut d’abandonar el seu lloc de treball i buscar refugi.
 
L'amenaça gihadista vers els mestres de Burkina Faso, que es va estenent a altres països de la regió, és clara: ensenyar l'Alcorà o morir.

Els nens i nenes tenen por. Ja no van a l’escola. Temen un atac i han començat a estudiar a les seves llars. Improvisades pissarres, regiments d’infants que aprenen els uns dels altres (els més grans ensenyen els més petits) i una gran voràgine de resistència creativa i cultural. L'educació genera confiança. La confiança genera esperança. L'esperança genera pau…

Finalista BCN-DH 2021

CORA (JE)

GABO CARUSO

 

En els últims anys s'ha produït a Espanya un fenomen revelador: l'aparició en públic de nenes i nens trans, que, en companyia de les seves famílies i sota lemes com “el meu dret a existir” reclamen que s'atenguin els seus drets. El col·lectiu trans ha existit al llarg de tota la història, però el que no hi havia fins ara eren les famílies acompanyant, contenint, exigint aquests drets. I és que, tradicionalment, el primer lloc d'exclusió d'una experiència trans ha estat la família: l'àmbit de la llar, que hauria de funcionar com un refugi d'amor responsable, acabava sent el lloc que condemnava. Són ara mares i pares, avis i àvies, germans i germanes, i amistats els que acompanyen a petits i petites a transitar el difícil procés de trencar en plena infància amb el més primari dels esquemes socials. Recentment, el juny del 2018, l'Organització Mundial de la Salut va eliminar la transsexualitat de la seva llista de malalties mentals.

 

El reportatge CORA (JE) acompanya la Cora a través dels anys i en tots els seus universos vitals, universos que històricament havien tancat la porta a qualsevol experiència trans. Avui, la Cora és una nena que somia a fabricar unicorns.

Finalista BCN-DH 202I

SOBREVIURE ALS CAMPS DE MADUIXA

PABLO TOSCO

 

Sobreviure als camps de maduixa és un recorregut testimonial que pretén evidenciar les múltiples opressions, abusos i vulneració de drets a què es veuen exposades les dones d'origen marroquí contractades per a la recol·lecció de fruits vermells produïts a la província de Huelva (Espanya).

 

Entre 14.000 i 19.000 temporeres marroquines viatgen cada any des del nord d'Àfrica fins al sud d'Espanya per treballar durant uns mesos als camps de fruits vermells, a canvi d'un sou digne per poder mantenir les seves famílies. Migren a la província espanyola de Huelva amb visat per la via de la contractació en origen, però, malgrat l'estructura legal que les empara, algunes sofreixen tot tipus d'abusos i maltractaments una vegada arriben a les finques agrícoles.

 

L’Aisha, la Salima, la Hasna i la Drisiya expliquen com les promeses pel que fa a les condicions de treball durant el reclutament al Marroc no coincideixen amb la realitat que es troben quan arriben a Huelva: casetes d'obra on viuen amuntegades fins a 18 temporeres sense aigua potable, hores de treball sense remunerar, insults perquè treballin més ràpid sota l'amenaça de quedar-se sense un dia de sou, la resistència dels seus superiors a portar-les al metge quan pateixen problemes de salut i, fins i tot, el fet de ser induïdes a exercir la prostitució per altres treballadores de l'empresa. Algunes s'han atrevit a alçar la veu i denunciar aquests casos de sistemàtica vulneració dels seus drets.

Finalista BCN-DH 2021

BALLET CONTRA LES BALES

SEBASTIAN GIL MIRANDA

 

El projecte social Na Ponta dos Pés s’ubica al Morro do Adeus, al Complex do Alemão, un dels més violents de Rio de Janeiro (Brasil). Coordinat per una jove local anomenada Tuany Nascimento, aquesta iniciativa empodera i educa més de 200 nenes, tot enfortint la seva identitat, el seu gènere i els seus orígens a través del ballet.

Karla, estudiant del projecte, té 17 anys i una vida plena de tragèdies: dos germans morts, un altre germà pres i un pare, obrer de la construcció, assassinat per un policia mentre treballava. A més de conviure amb lluites narco-territorials, violència policial, drogues, prostitució, falta de recursos i oportunitats, aquestes nenes han de combatre l'estigma de ser negres, dones i pobres en una societat racista, classista i masclista on la violència de gènere és comuna i naturalitzada.

 

El Brasil és el cinquè país del món amb la taxa més alta de feminicidis. La comunitat afrodescendent representa més de la meitat de la població, és la que més mor, la que menys guanya i la que més desocupació pateix. Les dones ocupen només el 0,4% dels càrrecs executius. 7 de cada 10 morts violentes al Brasil són de persones afrodescendents.

Finalista BCN-DH 2021

LILOU

LUCIE HODIESNE

 

Lilou, aquest és el sobrenom que li vam donar al meu germà Antoine. Al igual que el protagonista de la pel·lícula de Luc Besson, The Fifth Element, ell també és excepcional, vivint en un món diferent al nostre. Al seu propi món.

 

Antoine, que ara té 32 anys, va ser diagnosticat amb autisme. Avui viu a la Normandia, a una casa de cura amb personal mèdic. Va arribar a parlar unes poques paraules abans de complir els quatre anys, i després es va tancar dintre d’un món de silenci. Amb el seu cos com a gàbia, el meu germà ha desenvolupat una llengua no verbal, utilitzant objectes: ens dona les sabates quan vol sortir i descobrir el món. La placa és una representació de la gana i el vidre és un símbol de la set. El meu germà sempre ha estat tranquil. Per sentir-se bé, ha de tenir uns hàbits de temps i d’espai. Surt, caminant o anant al llit a la mateixa hora, cada dia. No li agraden els canvis. Li agrada estar envoltat de la natura, el contacte amb l'aigua.

 

Volia parlar de l’Antoine, la seva història i els seus rituals. Per mostrar com és realment, i al mateix temps, proporcionant alguns elements clau per entendre l'autisme. La fotografia s'ha convertit en una manera de representar la seva llengua. Un llenguatge basat en imatges, sensacions i sentiments. Com la fotografia, en certa manera.

Finalista BCN-DH 2021

PERÚ, UN ESTAT TÒXIC

ALESSANDRO CINQUE

 

El Perú és el principal productor d'or, plata i plom de l’Amèrica Llatina i el segon major productor de coure del món. L'activitat minera és la força impulsora de l'economia del país, que ha estat creixent des de començaments de la dècada del 2000. L’any 2019, la mineria va representar el 60% de les exportacions i el 8,8% del PIB, més del doble dels ingressos provinents del turisme.

 

No obstant això, hi ha un costat fosc: al voltant de deu milions de persones, en la seva majoria poblacions natives que viuen a petites comunitats, es veuen obligades a compartir la terra, aire i aigua amb els llocs miners que creixen al llarg de la serralada dels Andes. Com a resultat, han vist el medi ambient i les seves condicions de vida deteriorades de manera considerable en els últims vint anys. El Perú, un estat tòxic és un recorregut de quatre anys que abraça vuit mil quilòmetres i sis comunitats mineres, tot mostrant l'impacte de l’acció d'un govern que viola els drets dels pobles indígenes en nom del lucre.

 

El projecte mostra la conseqüències socials, sanitàries i mediambientals de viure prop de les mines. A causa de la corrupció dels governs locals, les comunitats no reben cap benefici dels guanys miners i continuen vivint en la pobresa. La mineria també saqueja l'aigua en grans quantitats per a l'extracció, creant camps àrids i provocant la mort del bestiar. L’agricultura i la cria d'animals, que havien estat les principals fonts de supervivència, ara ja no poden sostenir aquestes comunitats andines. La poca aigua que queda està contaminada per una elevada presència de metalls pesants, tal i com es reflecteix en la sang i l’orina de la població, ocasionant problemes greus de salut com anèmia, malalties respiratòries i cardiovasculars, càncer i malformacions congènites que les clíniques locals no són capaces d’atendre.

Finalista BCN-DH 2021

ATRAPATS

MIREIA COMAS

 

Atrapats relata el cas de dotze joves migrats que viuen en una nau industrial abandonada de Terrassa. La crisi sociosanitària i l'estat d'alarma els van deixar sense les necessitats més bàsiques cobertes per sobreviure i van haver de tirar endavant com van poder amb una restricció de mobilitat que encara els feia més vulnerables. Organitzats dins la xarxa de suport mutu Terrassa Sense Murs, els joves van rebre l'ajuda de persones anònimes mitjançant una caixa de resistència creada arran de l'excepcionalitat del moment.

 

La Llei d’Estrangeria els obliga a restar un mínim de tres anys en situació irregular, sense drets. El primer pas per aconseguir els papers és tenir el padró, que acredita el temps que fa que es viu a l’Estat Espanyol, però la majoria d’ajuntaments de Catalunya neguen o dificulten enormement l’empadronament sense domicili fix.

 

Per al jovent extutelat, la Llei d’Estrangeria demana requisits inassolibles a l’hora de renovar el permís de residència, com ara exigir-los uns ingressos de 537 euros mensuals un cop compleixen els 18 anys, però no estan autoritzats a treballar, fet que els empeny a restar en situació irregular.